Hi havia una vegada….

Hi havia una vegada una noia que s’havia esforçat molt pels exàmens de la universitat. Portava un mes anant de cul i gairebé no sortia per a poder estudiar lo suficient per aprobar i així conservar la beca.
El dia de l’últim exàmen es va aixecar més d’hora del normal per arribar abans a la universitat i així repassar el que li quedava en dubte de l’exàmen. A més al sortir havia de quedar amb un amic per despedir-se a l’aeroport, ja que ell se’n anava a fer de missioner d’una ONG, així que ella es va posar talons per semblar més alta, tot i que el metge li havia prohibit uns mesos abans a causa d’una lesió als turmells.

Era un dia de molta calor, així que es va posar una samarreta bastant escotada, va agafar els apunts i va sortir sense esmorzar va sortir corrents de casa. Va creuar el carrer per on no hi havia pas de zebra i en vermell, entremig dels cotxes i en un segon va succeïr tot:
Va perdre el món de vista, un cop de calor, barrejat amb el soroll de l’estomag, i el passar d’estar quieta a còrrer, ho van provocar. Va deixar de veure, però no de mirar, va torçar el turmell a causa dels talons tan alts que portava i es va precipitar cap al terra deixant anar al vent els apunts que portava a la mà que es van escampar per tot el carrer de casa seva. Al arribar al terra, els conductors dels cotxes van sortir corrents dels seus vehicles per a uns recollir-la del terra, i els altres recollir els apunts que estaven escampats per tot l’asfalt.
La van col·locar a terra en un lloc segur al costat d’un aparador de pintures i parquets, amb les cames cap amunt. Un home d’uns 30 anys ben guapot (segurament gay, ja que ens trobem a la Gayxample, el barri homosexual de Barcelona) va agafar el seu mobil d’ùltima generació amb tecnologia Wap, Gps, i un munt de pijadetes varies només per fer una trucada a una ambulància que es podia realitzar des de la cabina que tenien a un metre, pero tot sigui per donar-li diners al Sr Telefonica, i que es pugui pagar unes vacanses ben merescudes al carib amb la seva família.
En aquell moment la noia va recobrar el coneixement i va dir: “No! no truquis a una ambulància que tinc un exàmen i no puc anar a l’hospital!.
I en aquest estat va anar a l’exàmen… així que si suspén no sera culpa seva, ni de no haver estudiat lo suficient.

El desenllaç del conte el sabré el dia en que la noia vagi altre cop a la universitat a veure la seva nota penjada al suro i pugui bufar alleujada…

Share:

Discussions — 2 Responses

  • Le_FreaK 15 junio 2004 on 18:15

    Jo podria explicarte la historia d’un missioner ke despres de molts anys esforçant-se per els seves missions y fer una gran missió al final no va aconseguir res de profit doncs els seus companys de missions no van donar la talla cuan tocaba. El fet no es l’exit o la derrota, el fet es disfrutar cada instant y cada petit logro per a tal d’assolir la felicitat. El missioner no va aconseguir el seu objectiu, pero tot i aixi no es va deixar ensorrar per que sabia k hi hauria mes oportunitats mes endvant. El ke vull dir es ke no serveix de res preocupar-se per ke en algun moment “pot ser ke tinguis un problema”, nomes serveix d’alguna cosa preocupar-se si realment tens un problema y fer per resoldrel, al resta del temps es “preocupació perduda”. 🙂

    P.D: No cal ke et posis talons per ser mes alta ni mes esbelta, ni escots per enlluernar ni ser mes espatarrant. En comptes d’aixo posat grans dosis de simpatia y sigues tu mateixa i es tot el que mai et fara falta.

  • mia 25 octubre 2007 on 17:38

    Osti tu, estic xafardejant l’històric de Ginatonic i va i em trobo amb aquesta història. Em sembla que el noi guapot que volia trucar a l’ambulància és el meu marit, que treballa de taxista i justament per aquelles dates em va explicar una història així dient que s’havia quedat astorat, i que és molt més important la salut que un examen. (I no, no és gai)