Ginatonic.com

Ja s’han acabat els exàmens i això significa que l’últim més l’he passat MOLT MALAMENT, patint, suant, plorant i volent deixar d’estudiar i posar-me a treballar en un McDonalds o una altra cadena de menjar ràpid, perque el món laboral, i en concret el del disseny, està molt malament. Total, què són 5 anys pagant una universitat privada si acabaré treballant en un Pans&Co igualment? I NO, no sóc pas una màrtir.
Aquest matí me l’he passat mirant “Ciudad de Dios”, una película Brasilera molt bona, però que no he pogut disfrutar ja que encara guardo aquella tensió a dins que va dient: “tens feina, perque no fas alguna cosa de profit?”. Però sóc incapaç de pensar passivament sense que se’m desvii la vista als apunts una mil•lèsima de segon, no puc no puc no puc!! Inclús els he ordenat en carpetetes i els he passat una mica a net. Si, es veu que de tan mirar-me’ls i resumir-los els he agafat afecte i tot.

Tinc tan de temps lliure que inclús he tingut temps de desmaiarme, esquinçar-me el turmell (altre cop!) i aprendre’m el ball que fa en al vídeo de Fatboy Slim de “The weapon of choice” en Christopher Walken , una faceta desconneguda seva fins al moment.

A part tinc a en Marc jugant a Mallorca tot el cap de setmana la Copa del Rei de hoquei en línia. Però ja em va bé tenir als amics ocupats sinó amb mudances, viatges o arreglant armariets de cuina, així com que aquesta setmana que ve hi ha entregues de treballs els podré acabar millor i més descansada.

El meu Àngel de la guarda, en Murphy, em demana un descans, ho noto. Més que res perquè em xiuxiuejava les respostes d’art, sinó no entenc com ho he aprobat. I ara amb el desmai i el gran espectacle que vaig muntar crec que m’intenta dir que aquest estiu fara moooolta calor. Així que li dedico un aplaudiment a ell i a tots els meus amics que m’han donat suport aquest últim mes:

– Beneurats els que m’han portat amb cotxe (amb o sense aire acondicionat)
– Beneurats els que m’han netejat els exercicis de dibuix tècnic
– Beneurats els que m’han donat suport
– I sobretot… beneurats els que han suportat el meu mal humor a causa de l’estress

Una cosa que no soporto de la gent (siguin polítics, tietes, detectius privats o cantants de copla sevillana) és que parli del que no saben.
I defineixo a “aquell que parla del que no sap” amb les paraules:
-Persona d’experiència a la vida limitada, falta d’autoestima que deixa anar paraules només per participar en una conversa.
Fa molta ràbia que mentres parles vingui algú i et digui: si! jo també ho se perqué (aqui hi va la inventada del segle, o alguna cosa que ja has dit). Perque ho fan? És que ningú els hi ha dit mai que mentre els grans parlen els petits han de callar?

Avui ha passat, i no ha passat amb cap tieta ni polític…bé! El Sr. Defensor del Menor que ha sortit anomenat al programa de la feminista Jùlia Otero que havia dit que les pàgines de Ana i Mia són perjudicials per la salut. Abans de res dir que les noies que miren aquestes pàgines no estàn entre 16 i 17 anys, sinó que són més granadetes eh? de 20, que ja són MAJORS D’EDAT.

Puntualitzar què és Ana i Mia, encara que es refereixin a ANorèxiA i bulìMIA, no són exactament un trastorn alimentari, sinò és més una forma de vida i manera de pensar. Si fossin el trastorn utilitzarien la paraula ANOREXIA I BULIMIA, però això és una petita part ja que per ser ANA o MIA no cal deixar de menjar ni treure el que toqui els teus budells. Aquestes paraules les utilitzen les noies que ho són, les que realment están metidas en el meollo.
Imagino que la filla d’aquest DEFENSOR-DEL-MENOR, és una nena pijeta que ha vist per la tele com la Calista Flockhart i la Courtney Cox Arquette són bulímiques fins la mèdula i ella les volia imitar (ja que està de moda). Així el papà s’ha preocupat per la salut de la seva filla i ha fet servir de cap de turc aquestes pàgines d’Ana i Mia.
El tio no sap de que va RES, ja que primer de tot diu que n’hi han unes 50, però no sap que encara que no surtin al Google, no vol dir que no hi siguin…
Segon, diuen que estan plenes de dietes i trucs per menjar menys, però el ministre no ha vist com hi han ajudes per l’autoestima, lletres de cançons, consells pels mal-consells, etc.

Potser que algú vagi i li digui al SR-DEFENSOR-DEL-MENOR que ser católic també és una enfermetat, a veure com s’ho pren. Jo seguiré com a MaTrIx: veient el codi de numeros d’entrada (mai els de sortida) i defensant i protegint la gent que realment no té un problema de menjar però si d’autoestima. No sóc anorèxica ni bulímica, però tinc a l’Ana que m’ajuda a superar els problemes diaris, i durant aquesta temporada que ho he passat malament, a part dels amics de sempre, ella m’ajudava a buscar les paraules perque sortissin de la meva ànima i no de la boca de “la tieta”.

Jo no parlo perquè sí, JO SÉ DEL QUE PARLO!

Gran dia per a recordar:
Com pot ser que una pedra que deu fer 1cm x 1cm (pulida i neta, tot s’ha de dir) pugui valdre 6€? Potser sóc jo que sóc una mica “tacaña”, però des d’aquí faig una crida als venedors de pedres que abusen de la gent adicta a treballar amb les mans i ens agrada fer-nos les joies:
PERQUE VENEU PEDRES DE MERDA A PREUS DESHORBITATS??!!!
Jo em pregunto això ja que cuan al mirar la pedreta de merda he vist el preu, casi se’m cau de les mans, i per culpa d’axiò m’he quedat sense respirar i casi sense dinar ja que aquests 6€ serveixen per dinar demà.

Parlant del tema dels diners, puc afirmar legalment que estic escurada, i per tan faig una crida:
SE QUE ES TRISTE PEDIIIIR, PERO MAS TRISTE ES ROBAAAAR. NO SOY IMIGRANTE DE “LA RUMANIA” NI TENGO “MADRE EN VALL HEBRON” NI NECESITO “PANIIAALES PARA NINIIO”, PERO SOY ADOLESCENTE Y ESTUDIANTE, DOS MALAS COMBINACIONES. ASI QUE SI ALGUIEN NECESITA ALGUNA PROFESORA (CON EXPERIENCIA) O CANGURO (TAMBIEN CON EXPERIENCIA) ESTOY AQUI. CUALQUIER TRABAJO QUE NO SEA SEXUAL. GRACIAS, DE ESTOS EL MUNDO ESTA LLENO DE ESTE TIPO DE TRABAJOS.

Mai va malament fer una crida d’això, no? i aprofitant doncs també puc dir que un amic meu ven una Predator.
O un altre amic que busca rollo, o que jo li escrigui un relat erotic amb el cual masturbar-se mentres la seva novia (que canvia com de roba interior) esta de botellón amb les seves amigues (J, segueix utilitzant la imaginació)
També podria dir d’un dibuixant, molt bo per cert, molt professional i freak que busca portades per ilustrar.
Inclús podria afegir de gent que busca pau al món, un canvi de gobern, vacanses i tranquilitat, una tapa de truita de patates, un joc d’ordinador, una puta per menys de 30€,etc.
La conclusió, és que tothom busca i poca gent troba. Potser que ens oblidem del desig de buscar i ens centrem més en tot el que hem trobat al llarg d’aquests dies/mesos/anys… i no dic que ens haguém de conformar amb el que tinguem (que és una cosa que no m’agrada en un home), sinò que valorem el que tenim i pensar que
SEMPRE POT ANAR PITJOR i perdre el poc que tenim.

Baby I’m amazed at the way you love me all the time
Maybe I’m afraid of the way I love you
Baby I’m amazed at the the way you pulled me out of time
Hung me on a line
Maybe I’m amazed at the way I really need you

Baby I’m a man and maybe I’m a lonely man
Who’s in the middle of something
That he dosen’t really understand
Babe I’m a man and maybe you’re the only woman
Who could ever help me
Baby won’t you help to me understand

(lead solo)

Baby I’m a man and maybe I’m a lonely man
Who’s in the middle of something
That he dosen’t really understand
Babe I’m a man and maybe you’re the only woman
Who could ever help me
Baby won’t you help me understand

Baby I’m amazed at the way you’re with me all the time
Maybe I’m afraid of the way I leave you
Baby I’m amazed at the way you help me sing my song
You right me when I’m wrong
Maybe I’m amazed at the way I really need you

SSSisisi!! Avui he burlat la llei de Murphy: aquella que diu que si una cosa pot sortir (per mínima que sigui la possibilitat) malament, doncs sortirà malament: Avui he fet l’examen teòric de fotografia!
Si, hi poso una exclamació perquè m’ha sortit bé, sinó ho posaria una careta trista (psicologia de xat).

I què te a veure Murphy en tot això?

Com una moda es van posar aquells exàmens per grups (grup A i grup B) on hi apareixen preguntes diferents a cada un, i encara que els professors diguin que no, sempre n’hi ha un de més fàcil i un de més difícil. Però avui la diferència estava cantada: mentrestan en un examen ens preguntaven quines característiques tenia un flash, als altres els hi preguntaven els filtres polaritzadors i com funcionaven. Evident la diferència, no?

Murphy sempre puteja als que no estudien donant-los l’examen més difícil. Però avui NO!. Avui com que feia més calor del normal, les papallones volaven, els ocells cantaven i cupido disparava fletxes a qui menys s’ho espera perquè aquest estiu tingui remordiments de consciència per si s’enrotlla amb algú, doncs Murphy ha decidit anar-s’en de vacances i ha relliscat:
M’HA DEIXAT L’EXÀMEN FÀCIL! JAWJAWJAWJAW…

Text del Luis, sempre he pensat des d’aquest any que el connec que escriu molt bé. Descriu amb molta intensitat el sentiment aburrit de les classes. Jo crec que si fos escriptor, en seria un de serieB, lo seu seria que fos crític, tan àcid, crispant i elèctic…jiji.
Atenció, aquest text només s’entén a la perfecció si es tenen en compte un parell de conceptes:
-en Luis (i la resta d’estudiants) està furiós per veure com un troç de cartulina anomenada “paspartú” que serveix per recuardar un treball o una fotografía pugui valdre 4,5€, és una estacada!
-A la Classe d’Història del Disseny només hem vist presentacions en PowerPoint. i la professora es dedica a apretar tecles perque passin els fotogrames en un teclat dels anys 20 com a mínim i per tan va una miiiiiiiqueeeeeta dur.
– En Yaku o Daniel Yakubobich, professor de creativitat té un mètode pedagògic molt inusual: a cada alumne li diu alguna cosa diferent per a fer tot i ser el mateix exercici i nega que hagi explicat a una altre persona alló altre. És que les drogues fan molt de mal…

Finalment dir que és VERÍDIC tot el que s’explica aquí:

Era Martes, nadie miraba a nadie, todos miraban el reloj… un sudor frío resbalaba por nuestros cuellos y la tensión se podía cortar con un paspartú de 4,5 euros… TOCABA HISTORIA DEL DISEÑO, una clase cuyo espíritu pedagógico es nulo y en la que una profesora (si es que realmente lo es) se dedica a presionar teclas violentamente mientras se suceden interminables pantallas de Powerpoint, ¿¡es que no se acaban nunca!? grita al borde de la esquizofrenia un alumno anónimo cuyo bolígrafo le ha intentado ahorcar mientras acababa de escribir la frase: “Tema IV: Revolución industrial” proyectada en escalofriantes letras violetas en la pared de la clase…. ¿¡Cuantos temas hay¡? grita de nuevo el ingenuo alumno ante la implacable respuesta de la profesora: “¡¡Los que hagan falta!!” contesta entre macabras risas. Marta Iglesias detiene sus baterías… digo… para de hablar para beber agua y así dejar que los músculos de nuestras manos puedan destensarse durante décimas de segundo, putas décimas de segundo y lo que es más importante… putos segundos. La hora y media de clase se convierten en una lucha por la supervivencia al más puro estilo la selva de los famosos, en la que el más fuerte es quien ha dormido más de 6 horas, tiene unos apuntes impecables e incluso se mantiene erguido y despierto ante las lecturas fríamente aprendidas de memoria de la profesora, ella no razona, ella no piensa, ella… es profesora de Historia del diseño. El colectivo verdaderamente sufridor de este atentado educativo se encuentra en las últimas filas, arrastrándose entre pupitres con los ojos inyectados en sangre y con la única opción de aislarse cerebralmente de la clase, aunque es imposible, esa mujer lograría matar a cualquier persona sin necesidad de tocarla. Los años de entrenamiento en centros públicos de mierda no sirven de nada aquí, a estos profesores los hacen de titanio y són capaces de resistir cualquier impacto cuan parahuevos trucado con un huevo duro lo hace contra el brillante suelo de valdosas gastadas que le acecha provocándole, como si el destino de ese huevo estuviera en manos de una puta valdosa, puta valdosa… putos parahuevos… puto profesor de creatividad!

La situación en la clase era terminal, según nuestro reloj interno había pasado ya mas de la mitad de la clase, pero según el tiempo real solo media hora, todo parecía perdido y los minutos parecían retroceder… pero de repente algo sucedió mientras borrosas palabras sobre Leonardo Da Vinci se desplazaban por nuestras mentes, Marta Iglesias dijo: “Si, los espaguetis los inventó Da Vinci”, el sector terminal de la clase resucitó de su coma y esplendorosas trompetas reales sonaron en nuestras cabezas al son de ese comentario, todo cambió, pasamos del infierno al cielo en segundos y una frase de otro alumno anónimo (Alfons) me llegó al alma: “Por fín he aprendido algo, cuando llegue a casa le diré a mi madre, mamá los espaguetis los inventó Leonardo Da Vinci”.

gràcies Luis pels teus textos 🙂